L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL

Publicat el 24/10/2014

     

És una obra de maçoneria comuna, d’una sola nau, amb façana a migdia i un campanar quadrangular que remunta a la dreta del que mira. No hi ha res a destacar. L’estructura de construcció seguí les normes llavors consuetes en aquesta mena d’edificis: un presbiteri presidint, dos jocs de capelles laterals, en aquest cas tres per banda, i un cancell d’entrada, damunt el qual hi havia el cor. L’estil vol ésser més o menys renaixentista i, en aquest sentit, l’autor demostrà que sabia l’ofici i que tenia traça a determinar les proporcions, que hi apareixen força equilibrades.

 

 L’interior té 24x11 metres. La torre del campanar assoleix 17 metres d’alçària, però resta per acabar. La coberta de l’exterior. Cap a l’any 1787, els albiolencs pensaren d’engrandir l’església existent. Llavors era un gran moment de benestar econòmic per a l’Albiol, que tenia totes les cases del poble habitades, i a moltes masies del terme hi vivia més d’una família. Alguna d’aquestes masies s’havien desdoblegat en mas nou i mas vell. L’església antiga, possiblement la iniciada al segle XII, resultava petita, però l’arquebisbe, al qual anaren a comunicar llur propòsit els recomanà que no eixamplessin l’edifici existent, perquè no quedaria escaient l’adob, sinó que construïssin una fàbrica nova, per a la qual els prometé cent unces d’ajuda. El pati que actualment ocupa l’església era part del cementiri que fou fet córrer més enllà, cap a llevant. El 22 de febrer de 1789 es posà la primera pedra a l’església nova, essent rector mossèn Francesc Ponç i Llauradó, el qual ja la devia inaugurar el 1791, que és la data figura a la façana.

 Tot i la relativa modèstia d’aquesta parròquia, fou guarnida amb relativa sumptuositat. Vet-ne ací la descripció de tal com estava l’any 1936, és a dir, abans de la destrucció soferta per la revolta. Totes les capelles, a més a més de la presbiteral, comptaven amb llur retaule i imatges, en total set, segons aquest ordre:

 

Altar major, amb un retaule barroc, de fusta, bellament esculturat. Era una bona talla, d’autor desconegut, però traçut. Havia estat inaugurat el 26 de setembre de 1689, segons una inscripció que ho feia constar. També s’hi feia constar que havia estat daurat i policromat el 1698. Però com és evident, ni fou tallat, ni policromat per la parròquia de l’Albiol, sinó per al convent de Sant Francesc de Reus, al qual fou comprat pels albiolencs l’any 1816. L’estructura del retaule, molt ben disposada i calculada, era de tres cossos: el primer pis de capelles, tres, contenia imatges de fusta tallada, en general ben reeixides; al centre l’arcàngel Sant Miquel, a la dreta del que mira, Sant Joan Baptista i a l’esquerra, la imatge d’un sant no identificat; al segon pis, altres tres capelles: la central amb imatge de la Mare de Déu –Santa Maria d’Agost, diuen les anotacions més antigues- amb Sant Antoni de Pàdua a la fornícula dreta del que mira i un altre sant no identificat a l’esquerra; al damunt, un calvari al centre i, damunt les capelles o fornícules laterals, sengles gerros amb flors d’escultura.

 

Descendint per la nau, a mà dreta que mira, hi havia les capelles següents, de l’altar major a la porta; Sant Isidre, escultura de fusta policromada dins un retaule barroc de fusta tallada: la Mare de Déu dels Dolors, imatge del gènere de les vestides, a la qual el poble tenia gran veneració, posada en un retaule amb tramoia de cartó pintat; la Mare de Déu de les Virtuts, de gran i profunda veneració del qual altar no sabem quin titular havia tingut fins quan l’any 1894, pel mes de maig, el rector Pau Sugranyes hi traslladà la imatge de l’ermita que, atenent ordres superiors, fou tancada al culte. Es tractava d’una bonica imatge de fusta policromada i daurada, de talla molt tardana, potser del segle XVIII, que als costats tenia sengles imatges de fusta de talla, igualment daurades i policromades, representant el patriarca Sant Josep l’una, i Sant Francesc  Xavier l’altra. Aquest altar i retaule d’estructura barroca de bona mà, era el més brillant i ben conservat de l’església. La imatge de la Mare de Déu de les virtuts era accessible a la veneració per unes escaletes senzilles a manera de cambril.

 

Els altars de les capelles de mà esquerra, també des del presbiteri a la porta, eren; la Mare de Déu de la Bona Mort imatges notable de transició, però amb evidents influències romàniques escultura de pedra afiliable al segle XIII  o a la primeria del XIV tot al més, bellament policromada originàriament, de la qual decoració conservava vestigis molt considerables. La imatge estava asseguda amb el fill a coll, assegut al seu braç esquerre; tot plegat assolia una alçària de 85cm. I fonamentadament, cal creure que es tractava de l’antiga imatge del santuari de les Virtuts. La segona capella contenia el retaule de la Mare de Déu del Roser, de fusta tallada instal·lada presidint un retaule d’un barroc molt complicat i discretament tallat. La darrera capella era dedicada a la Immaculada Concepció; era l’altar de les Filles de Maria, la imatge titular del qual, absolutament adotzenada, era de les de desvestir, i no tenia indumentària massa vistosa ni rica, que diguem; el retaule era de fusta pintada, d’estil més o menys renaixentista, construït tot l’any 1904 amb gust discutible.

 

 Al cloquer hi havia tres campanes, els noms de les quals no recordem. La grossa pesava cinc quintars i havia estat refosa per Josep Pomerol, fonedor de Reus, l’any 1883; la mitjana pesava tretze arroves curtes, i havia estat refosa el 1634 no sabem per qui; la petita d’uns dos quintars de metall, era obra de Jaume Mestre, també fonedor de Reus, l’any 1763. Les dues darreres campanes, doncs procedien de l’església vella.

 

Tancada al culte a la darreria del segle passat l’ermita albiolenca de la m¡Mare de Déu de les Virtuts, la parròquia comptava al seu terme amb dues capelles públiques, cap d’elles però amb facultat de reserva del Santíssim; la del Mas d’Anguera, vora el Coll de la Batalla, i la de Bonretorn, prop del Torrent de les Voltes a les envistes del Camp de Tarragona, esglesiola de façana imitant un romànic molt auster i atractiu, bastida ara fa una llarga cinquantena d’anys, també hi havia un oratori privat al Mas de Galofré, facultat l’any 1905.

 A la parròquia de l’Albiol no sabem que hi hagués joiells, ni mobles, no ornaments del culte dignes d’esment, més curiós que valuós, ans de la guerra mostrava als visitants un quadre que contenia unes relíquies, provinent de l’ermita de les Virtuts.

 

 Tot el que hi havia a la parròquia fou destruït el 1936: robes, retaules, imatges tot fou cremat. Les campanes foren trossejades per a fondre. En reprendre-hi el culte desprès de 1939, calgué improvisar-ho i volenterosa que efectiva, és el retaule de la Mare de Déu de les Virtuts, inaugurat el 1958.